PUJADA DEL MIL·LENARI A SANT PERE DE RODES – 1 de maig de 2022

El proper 1 de maig tornarem a celebrar la pujada al monestir de Sant Pere de Rodes pels antics camins de pelegrinatge des dels pobles del cap de Creus. A més, enguany es celebra un esdeveniment molt important: el mil·lenari de la consagració de l’església del monestir. Per commemorar aquests mil anys d’història, el mateix dia de la pujada s’inauguraran els actes de celebració del mil·lenari.

Si voleu participar a la pujada cal que us inscriviu prèviament a la pestanya d’inscripcions (https://viapirena.cat/inscripcions/). Cada caminant inscrit tindrà un esmorzar a l’arribada al monestir i se l’obsequiarà amb una pellofa commemorativa del Mil·lenari.

El programa de la jornada és el següent:

– 11.00 h – Arribada al monestir dels caminants.

– 12.00 h – Acte d’inauguració del Mil·lenari.

– 12.30 h – Concert de les corals del Cap de Creus.

– 12.30 h i 13:00h – Visites comentades de l’exposició “Sant Pere de Rodes, Objectiu Immortal. Fotografies i fotògrafs (s. XIX-XXI)”, un recull de fotografies històriques i actuals del monestir.

– 13.30 h – Sortida de l’autocar de retorn als pobles de sortida.

Per qualsevol dubte, proposta o suggeriment podeu enviar un correu a l’adreça pujada.spr.2022@gmail.com

Cancel·lació de la Conferència

Queda anul·lada la conferència programada pel 14 de març a Sant Pere de Rodes “La muntanya de Sant Pere de Rodes a partir dels documents medievals” que havia d’estar impartida pel doctor en Història Josep Maria Gironella Granés.

 

Era Mr. Marshall?

Per Núria A. Aymar.

ANY DEL SENYOR DE 1409

L’any del senyor de 1409 les meves pedres quaternàries van viure una il·lusió. Si, un somni fonedís.

Era any de Jubileu i vaig viure i sentir les vigílies, com feia temps que no passava. Al meu interior la vida dels monjos, que m’habitaven, duien feia uns mesos una activitat frenètica pels preparatius de l’esdeveniment i la joia d’acollir el Sant Pare d’Avinyó. Tota la comunitat havia sortit de la rutina diària i del fred de l’hivern.

Tots a excepció del meu pare abat, Bernat d’Estruch, que per aquells volts era l’única persona que transitava pels meus interiors amb un posat taciturn.

Desvetllat i esgotat, jo veia l’abat Bernat com plorava i pregava amb fervor. Aquella nit tenia un neguit al cos que no li deixava aturar el tic bellugadís de les cames. Recordo vivament encara, la tremolor de les seves mans quan mesos enrere va donar la missiva lacrada a l’emissari avinyonès, que partia cap a la cort papal amb la resposta de l’abat.

Potser, vist amb la llunyania del temps el pare Bernat tenia raó. Aquella nit albirava un mal presagi. Els darrers mesos tota la població havia treballat amb esforç per a refer tots els ponts i camins malmesos que arribaven fins a mi. Fora hi havia temporal de llevant i feia massa dies que durava. Molta feina s’havia fet i massa aigua queia del cel.

No vull patir de supèrbia però de la meva importància i bellesa ningú no en dubtava. Les meves pedres havien estat destrament posades pels homes, unes al cim les altres i jo conferia des de temps immemorials un contorn propi d’aquest indret.

Malauradament però, em trobava un xic esgotat pel pas del temps i necessitava algun apariament. El pare Bernat d’Estruch, aprofitant  la visita del Sant Pare d’Avinyó pel nostre Jubileu, li havia demanat emparament econòmic. Empara que li va ser consentida. No és d’estranyar doncs que el nostre pare abat esperés amb delit la visita del Papa.

Benet XIII, amb tot el seguici, aquella nit travessava penosament el coll de Banyuls. Havent passat el bisbat d’Elna el temps es va capgirar i van continuar via sota una pluja intensa. Cavalls i carros de la comitiva havien de sortejar pedres i fang dels camins desdibuixats i torrenteres. Extenuats van arribar a Sant Quirze de Colera on es van poder aixoplugar.

El mal temps també va fer endarrerir el viatge de l’emissari que va sortir de la vall de Colera per arribar fins a mi. En recollir la carta, a Bernat d’Estruch les mans li tornaren a tremolar. El Sant Pare era malalt. Va contraure unes fortes febres degut al llarg viatge, xop, penós i de moment hauria de fer estada a Sant Quirze de Colera.

Tot i que jo no en sóc testimoni, l’ensopiment no va agafar el Pare abat distret. Quan des del castell de Miralles el dia de la festa de la Santa Creu va veure de lluny com tota la cort avinyonesa passava de llarg posant rumb cap a Barcelona.

Aquell dia Bernat no pregava. Plorava amb desconsol perquè sabia prou bé que jo havia perdut l’oportunitat de refer-me, encara que fos una mica, de les meves xacres.

DOS VIATGERS

Per Núria A. Aymar

Quatre dies de viatge des d’Hostalric amb parada i fonda a Figueres és el que havien trigat per  passar a veure els parents de la Selva de Mar. Havien passat molta set, perquè  aquells dies de maig varen ser inusualment calorosos. Avinyó i la cort del Papa encara quedaven lluny i el genet va pensar que fer trencall i raure al poble dels pares seria gratificant.

La família  va rebre el genet i a la mula amb les festes de qui rep un parent que fa temps, molt de temps que no veu. Van parar taula i al foc de la llar, al perol, es coïa una sopa revifadora i hidratant que li van servir al genet amb les escudelles de mudar. La mula va ser instal·lada a la quadra amb bon farratge i una semal plena d’aigua fresca per abeurar-se.

Si heu d’anar a Avinyó passeu per Sant Pere. Hi ha festa grossa!- Li varen dir al poble.

La mula trescava lentament el camí que mena al monestir. Anava fent el pendent amb la  paciència de la vellesa. El genet dormitava amb el gronxat de les anques de l’animal i l’escalfor del sol.

Començaven a veure els primers romeus que s’enfilaven munt enllà i això va deixondir el genet i inquietà la mula. Aquella gent era diferent als ulls del dos viatgers. Homes i dones i mainada amb roba estranya, de colors molt vius i textures totalment desconegudes, potser vingudes d’orient. Les espardenyes eren de materials que no havien vist mai, exòtiques. A les mans duien bastons, fins i tot els més joves.

Per tots dos el paratge de la infantesa era vagament conegut, la parla i la cridòria del caminants els hi era familiar, la comprenien tot i trobar-la estranya… Van decidir seguir la gentada i van arribar a Santa Creu de Rodes.

La imatge que van rebre el genet i la mula va ser colpidora. Que li  havia passat al poble?  I els vilatans  que ells esperaven trobar i saludar? Les cases eren enrunades, mig per terra. De cop els viatjants es van trobar en un lloc incògnit on l’única cosa que  coneixien  amb penes i treballs era l’església.

La mula tenia molta set, la bromera que treia per la boca va preocupar el genet i amb recança i pertorbats es  van acostar a un home que hi havia a la plaça – l’abeurador pel bestiar? Va preguntar el genet.

L’home se’ls va mirar sorprès de fit a fit,  com aquell que veu un gravat de temps remots i els va assenyalar quatre galledes vermelles  de plàstic a vessar d’aigua, que l’organització de La Pujada tenia preparades pels gossos.

 

EN PERE I L’HELENA

Per Núria A. Aymar:

Quan va passar la porta de casa seu en Pere va agafar tant d’aire com va poder, va eixamplar els pulmons i va intentar expulsar la por del cos en deixar-lo anar.
Havien passat vuit mesos des que la Judit amb la maleta a la mà li deia que l’abandonava, que no suportava més el seu alè ni els seus petons i que aquell pis gran se li feia asfixiant .
En Pere va quedar doncs, en estat catatònic i li semblava que durant tots aquells mesos havia quedat palplantat a la sala d’estar d’aquell pis tant gran on la Judit se li havia acomiadat. Vuit mesos congelat en la mateixa postura i damunt els mateixos rajols del terra.
El dia que el dolor i la tibantor del cos i del pensament el van fer despertar, les teranyines li penjaven espatlles avall i als cabells embullats hi havien fet niu les aranyes. El dolor doncs, va ser el despertador, va ser la molèstia per al qui encara té son i vol romandre al llit.
D’esma va pagar el peatge a la sortida de Figueres. Va enfilar ruta sense ganes i el cotxe el va portar a veure el mar. En Pere no sabia gairebé allà on era però amb la presència llunyana de l’aigua, molt blava aquell dia, i el sol, es va trobar reconfortat.
Els caminants arribaven i enfilaven el camí de Santa Creu de Rodes. El llarg trajecte de la pujada els havia fet suar i apareixien als ulls d’en Pere descamisats i contents. Va seguir els pelegrins sense compartir l’eufòria i en arribar al poble, tot ja era preparat per rebre els participants. Bevien garnatxa i sucaven melindros als iogurts que l’organització del festeig havia ofert a tothom.
L’Helena, una dona de cara afable es va posar al seu costat i li va oferir un got de garnatxa.
-No he entès bé si el que es fa a Sant Pere són sardanes o castells… tu ho saps?.
En Pere va veure pampallugues als ulls i va sentir xiulets a les oïdes i quan es va poder refer, un somriure ampli i diàfan se li va dibuixar a la cara.
-M’ha semblat escoltar no sé què de música Folk… –va dir en Pere-
Havien passat vuit mesos des que la Judit havia marxat del pis gran que l’ofegava, uns mesos que a en Pere li havien esta robats de viure i de sentir, fins que el dolor el va foragitar de casa.
-i com dius que et dius? Helena…?

QUAN EL TEMPS NO ERA OR

Per Núria A. Aymar:

En Quimet va néixer, va viure i va morir al Port de la Selva, quan el temps encara no era or i es vivia poc a poc. Possiblement el viatge més llarg que havia fet a la seu vida va ser a Barcelona. Hi va estar quan va fer el servei militar i anys més tard hi va anar de viatge de nuvis quan es va casar. Però no per això li faltava curiositat per les coses i fins i tot quan per atzar li arribava un llibre a les mans es convertia en un lector empedreït, tot i que pràcticament l’únic aprenentatge que va fer va ser el de la vida.
Home de mal geni i renegaire quan s’enfadava feia que tots els sants que tan plàcidament s’estaven al cel, baixessin a la terra. Només de tan en tan exhibia amb contenció obstinada un humor seriós i sorrut que feia somriure tothom.
Les seves mans rotundes no havien tingut mai aturador ni coneixien el descans. Si feia bo sortia de matinada per mar a llevar la xarxa i si la pesquera era fluixa maleïa fins i tot el nucli de la terra. Home poc amant dels extrems, si la xarxa sortia massa plena rebotia els peixos a l’aigua mentre buidava l’ormeig maleint la feinada que li venia a sobre.
Quan feia mal temps i no podia agafar el bot feia camí cap al tros. Li agradava la tramuntana, el feia somiar que un dia un cop de vent portaria casa seu al Passeig de Gràcia de Barcelona. Empeltava ceps, netejava la terra de males herbes i també dedicava una estona a l’hort de secà que hi tenia en un racó. La vinya era lluny del poble i com passava a mar, si tornava a casa amb les mans buides plorava la seva dissort, i si la collita era abundosa feia el retorn cap a casa renegant pel pes que li tocava traginar. Més d’un cop a les envistes del poble, quan el camí ja era fet, amb un rampell d’ira furibunda havia llençat tot el que havia aplegat de l’hort rostos avall pels penya-segats.
En Quimet, però, vivia bé. Posseïa aquell saber gaudir de les coses que només tenien la gent d’abans. El pelegrinatge que va fer per la vida va ser d’un radi molt curt però intensíssim, durs quilòmetres en terra i moltes milles a mar com Odisseu però sense bellugar-se del lloc. Quan traspassava el llindar de la porta per entrar a casa, sentia que tornava a la llar estimada i esguardava la seu dona com si hagués estat fora molts anys. És llavors quan patia aquella mena de transfiguració a la fisonomia producte d’una felicitat infinita, que la seva parella mai va saber interpretar. Ella no deia res i parava a la taula, com si d’un ritual es tractés, unes arengades amb una unça de pa.
Ell s’asseia cansat, amb el porró engrapat amb la mà dreta i els ulls tancats rossegava poc a poc el seu berenar.
Que bones les arengades….

Que bones les arengades!…fruïa en Quimet.

SEGUIM EN CONTACTE!

Ens encantaria mantenir-te al dia amb les nostres últimes notícies i activitats 😎

No enviem correu brossa! Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.