Era Mr. Marshall?

Per Núria A. Aymar.

ANY DEL SENYOR DE 1409

L’any del senyor de 1409 les meves pedres quaternàries van viure una il·lusió. Si, un somni fonedís.

Era any de Jubileu i vaig viure i sentir les vigílies, com feia temps que no passava. Al meu interior la vida dels monjos, que m’habitaven, duien feia uns mesos una activitat frenètica pels preparatius de l’esdeveniment i la joia d’acollir el Sant Pare d’Avinyó. Tota la comunitat havia sortit de la rutina diària i del fred de l’hivern.

Tots a excepció del meu pare abat, Bernat d’Estruch, que per aquells volts era l’única persona que transitava pels meus interiors amb un posat taciturn.

Desvetllat i esgotat, jo veia l’abat Bernat com plorava i pregava amb fervor. Aquella nit tenia un neguit al cos que no li deixava aturar el tic bellugadís de les cames. Recordo vivament encara, la tremolor de les seves mans quan mesos enrere va donar la missiva lacrada a l’emissari avinyonès, que partia cap a la cort papal amb la resposta de l’abat.

Potser, vist amb la llunyania del temps el pare Bernat tenia raó. Aquella nit albirava un mal presagi. Els darrers mesos tota la població havia treballat amb esforç per a refer tots els ponts i camins malmesos que arribaven fins a mi. Fora hi havia temporal de llevant i feia massa dies que durava. Molta feina s’havia fet i massa aigua queia del cel.

No vull patir de supèrbia però de la meva importància i bellesa ningú no en dubtava. Les meves pedres havien estat destrament posades pels homes, unes al cim les altres i jo conferia des de temps immemorials un contorn propi d’aquest indret.

Malauradament però, em trobava un xic esgotat pel pas del temps i necessitava algun apariament. El pare Bernat d’Estruch, aprofitant  la visita del Sant Pare d’Avinyó pel nostre Jubileu, li havia demanat emparament econòmic. Empara que li va ser consentida. No és d’estranyar doncs que el nostre pare abat esperés amb delit la visita del Papa.

Benet XIII, amb tot el seguici, aquella nit travessava penosament el coll de Banyuls. Havent passat el bisbat d’Elna el temps es va capgirar i van continuar via sota una pluja intensa. Cavalls i carros de la comitiva havien de sortejar pedres i fang dels camins desdibuixats i torrenteres. Extenuats van arribar a Sant Quirze de Colera on es van poder aixoplugar.

El mal temps també va fer endarrerir el viatge de l’emissari que va sortir de la vall de Colera per arribar fins a mi. En recollir la carta, a Bernat d’Estruch les mans li tornaren a tremolar. El Sant Pare era malalt. Va contraure unes fortes febres degut al llarg viatge, xop, penós i de moment hauria de fer estada a Sant Quirze de Colera.

Tot i que jo no en sóc testimoni, l’ensopiment no va agafar el Pare abat distret. Quan des del castell de Miralles el dia de la festa de la Santa Creu va veure de lluny com tota la cort avinyonesa passava de llarg posant rumb cap a Barcelona.

Aquell dia Bernat no pregava. Plorava amb desconsol perquè sabia prou bé que jo havia perdut l’oportunitat de refer-me, encara que fos una mica, de les meves xacres.

EN PERE I L’HELENA

Per Núria A. Aymar:

Quan va passar la porta de casa seu en Pere va agafar tant d’aire com va poder, va eixamplar els pulmons i va intentar expulsar la por del cos en deixar-lo anar.
Havien passat vuit mesos des que la Judit amb la maleta a la mà li deia que l’abandonava, que no suportava més el seu alè ni els seus petons i que aquell pis gran se li feia asfixiant .
En Pere va quedar doncs, en estat catatònic i li semblava que durant tots aquells mesos havia quedat palplantat a la sala d’estar d’aquell pis tant gran on la Judit se li havia acomiadat. Vuit mesos congelat en la mateixa postura i damunt els mateixos rajols del terra.
El dia que el dolor i la tibantor del cos i del pensament el van fer despertar, les teranyines li penjaven espatlles avall i als cabells embullats hi havien fet niu les aranyes. El dolor doncs, va ser el despertador, va ser la molèstia per al qui encara té son i vol romandre al llit.
D’esma va pagar el peatge a la sortida de Figueres. Va enfilar ruta sense ganes i el cotxe el va portar a veure el mar. En Pere no sabia gairebé allà on era però amb la presència llunyana de l’aigua, molt blava aquell dia, i el sol, es va trobar reconfortat.
Els caminants arribaven i enfilaven el camí de Santa Creu de Rodes. El llarg trajecte de la pujada els havia fet suar i apareixien als ulls d’en Pere descamisats i contents. Va seguir els pelegrins sense compartir l’eufòria i en arribar al poble, tot ja era preparat per rebre els participants. Bevien garnatxa i sucaven melindros als iogurts que l’organització del festeig havia ofert a tothom.
L’Helena, una dona de cara afable es va posar al seu costat i li va oferir un got de garnatxa.
-No he entès bé si el que es fa a Sant Pere són sardanes o castells… tu ho saps?.
En Pere va veure pampallugues als ulls i va sentir xiulets a les oïdes i quan es va poder refer, un somriure ampli i diàfan se li va dibuixar a la cara.
-M’ha semblat escoltar no sé què de música Folk… –va dir en Pere-
Havien passat vuit mesos des que la Judit havia marxat del pis gran que l’ofegava, uns mesos que a en Pere li havien esta robats de viure i de sentir, fins que el dolor el va foragitar de casa.
-i com dius que et dius? Helena…?

QUAN EL TEMPS NO ERA OR

Per Núria A. Aymar:

En Quimet va néixer, va viure i va morir al Port de la Selva, quan el temps encara no era or i es vivia poc a poc. Possiblement el viatge més llarg que havia fet a la seu vida va ser a Barcelona. Hi va estar quan va fer el servei militar i anys més tard hi va anar de viatge de nuvis quan es va casar. Però no per això li faltava curiositat per les coses i fins i tot quan per atzar li arribava un llibre a les mans es convertia en un lector empedreït, tot i que pràcticament l’únic aprenentatge que va fer va ser el de la vida.
Home de mal geni i renegaire quan s’enfadava feia que tots els sants que tan plàcidament s’estaven al cel, baixessin a la terra. Només de tan en tan exhibia amb contenció obstinada un humor seriós i sorrut que feia somriure tothom.
Les seves mans rotundes no havien tingut mai aturador ni coneixien el descans. Si feia bo sortia de matinada per mar a llevar la xarxa i si la pesquera era fluixa maleïa fins i tot el nucli de la terra. Home poc amant dels extrems, si la xarxa sortia massa plena rebotia els peixos a l’aigua mentre buidava l’ormeig maleint la feinada que li venia a sobre.
Quan feia mal temps i no podia agafar el bot feia camí cap al tros. Li agradava la tramuntana, el feia somiar que un dia un cop de vent portaria casa seu al Passeig de Gràcia de Barcelona. Empeltava ceps, netejava la terra de males herbes i també dedicava una estona a l’hort de secà que hi tenia en un racó. La vinya era lluny del poble i com passava a mar, si tornava a casa amb les mans buides plorava la seva dissort, i si la collita era abundosa feia el retorn cap a casa renegant pel pes que li tocava traginar. Més d’un cop a les envistes del poble, quan el camí ja era fet, amb un rampell d’ira furibunda havia llençat tot el que havia aplegat de l’hort rostos avall pels penya-segats.
En Quimet, però, vivia bé. Posseïa aquell saber gaudir de les coses que només tenien la gent d’abans. El pelegrinatge que va fer per la vida va ser d’un radi molt curt però intensíssim, durs quilòmetres en terra i moltes milles a mar com Odisseu però sense bellugar-se del lloc. Quan traspassava el llindar de la porta per entrar a casa, sentia que tornava a la llar estimada i esguardava la seu dona com si hagués estat fora molts anys. És llavors quan patia aquella mena de transfiguració a la fisonomia producte d’una felicitat infinita, que la seva parella mai va saber interpretar. Ella no deia res i parava a la taula, com si d’un ritual es tractés, unes arengades amb una unça de pa.
Ell s’asseia cansat, amb el porró engrapat amb la mà dreta i els ulls tancats rossegava poc a poc el seu berenar.
Que bones les arengades….

Que bones les arengades!…fruïa en Quimet.