Era Mr. Marshall?

Per Núria A. Aymar.

ANY DEL SENYOR DE 1409

L’any del senyor de 1409 les meves pedres quaternàries van viure una il·lusió. Si, un somni fonedís.

Era any de Jubileu i vaig viure i sentir les vigílies, com feia temps que no passava. Al meu interior la vida dels monjos, que m’habitaven, duien feia uns mesos una activitat frenètica pels preparatius de l’esdeveniment i la joia d’acollir el Sant Pare d’Avinyó. Tota la comunitat havia sortit de la rutina diària i del fred de l’hivern.

Tots a excepció del meu pare abat, Bernat d’Estruch, que per aquells volts era l’única persona que transitava pels meus interiors amb un posat taciturn.

Desvetllat i esgotat, jo veia l’abat Bernat com plorava i pregava amb fervor. Aquella nit tenia un neguit al cos que no li deixava aturar el tic bellugadís de les cames. Recordo vivament encara, la tremolor de les seves mans quan mesos enrere va donar la missiva lacrada a l’emissari avinyonès, que partia cap a la cort papal amb la resposta de l’abat.

Potser, vist amb la llunyania del temps el pare Bernat tenia raó. Aquella nit albirava un mal presagi. Els darrers mesos tota la població havia treballat amb esforç per a refer tots els ponts i camins malmesos que arribaven fins a mi. Fora hi havia temporal de llevant i feia massa dies que durava. Molta feina s’havia fet i massa aigua queia del cel.

No vull patir de supèrbia però de la meva importància i bellesa ningú no en dubtava. Les meves pedres havien estat destrament posades pels homes, unes al cim les altres i jo conferia des de temps immemorials un contorn propi d’aquest indret.

Malauradament però, em trobava un xic esgotat pel pas del temps i necessitava algun apariament. El pare Bernat d’Estruch, aprofitant  la visita del Sant Pare d’Avinyó pel nostre Jubileu, li havia demanat emparament econòmic. Empara que li va ser consentida. No és d’estranyar doncs que el nostre pare abat esperés amb delit la visita del Papa.

Benet XIII, amb tot el seguici, aquella nit travessava penosament el coll de Banyuls. Havent passat el bisbat d’Elna el temps es va capgirar i van continuar via sota una pluja intensa. Cavalls i carros de la comitiva havien de sortejar pedres i fang dels camins desdibuixats i torrenteres. Extenuats van arribar a Sant Quirze de Colera on es van poder aixoplugar.

El mal temps també va fer endarrerir el viatge de l’emissari que va sortir de la vall de Colera per arribar fins a mi. En recollir la carta, a Bernat d’Estruch les mans li tornaren a tremolar. El Sant Pare era malalt. Va contraure unes fortes febres degut al llarg viatge, xop, penós i de moment hauria de fer estada a Sant Quirze de Colera.

Tot i que jo no en sóc testimoni, l’ensopiment no va agafar el Pare abat distret. Quan des del castell de Miralles el dia de la festa de la Santa Creu va veure de lluny com tota la cort avinyonesa passava de llarg posant rumb cap a Barcelona.

Aquell dia Bernat no pregava. Plorava amb desconsol perquè sabia prou bé que jo havia perdut l’oportunitat de refer-me, encara que fos una mica, de les meves xacres.

DOS VIATGERS

Per Núria A. Aymar

Quatre dies de viatge des d’Hostalric amb parada i fonda a Figueres és el que havien trigat per  passar a veure els parents de la Selva de Mar. Havien passat molta set, perquè  aquells dies de maig varen ser inusualment calorosos. Avinyó i la cort del Papa encara quedaven lluny i el genet va pensar que fer trencall i raure al poble dels pares seria gratificant.

La família  va rebre el genet i a la mula amb les festes de qui rep un parent que fa temps, molt de temps que no veu. Van parar taula i al foc de la llar, al perol, es coïa una sopa revifadora i hidratant que li van servir al genet amb les escudelles de mudar. La mula va ser instal·lada a la quadra amb bon farratge i una semal plena d’aigua fresca per abeurar-se.

Si heu d’anar a Avinyó passeu per Sant Pere. Hi ha festa grossa!- Li varen dir al poble.

La mula trescava lentament el camí que mena al monestir. Anava fent el pendent amb la  paciència de la vellesa. El genet dormitava amb el gronxat de les anques de l’animal i l’escalfor del sol.

Començaven a veure els primers romeus que s’enfilaven munt enllà i això va deixondir el genet i inquietà la mula. Aquella gent era diferent als ulls del dos viatgers. Homes i dones i mainada amb roba estranya, de colors molt vius i textures totalment desconegudes, potser vingudes d’orient. Les espardenyes eren de materials que no havien vist mai, exòtiques. A les mans duien bastons, fins i tot els més joves.

Per tots dos el paratge de la infantesa era vagament conegut, la parla i la cridòria del caminants els hi era familiar, la comprenien tot i trobar-la estranya… Van decidir seguir la gentada i van arribar a Santa Creu de Rodes.

La imatge que van rebre el genet i la mula va ser colpidora. Que li  havia passat al poble?  I els vilatans  que ells esperaven trobar i saludar? Les cases eren enrunades, mig per terra. De cop els viatjants es van trobar en un lloc incògnit on l’única cosa que  coneixien  amb penes i treballs era l’església.

La mula tenia molta set, la bromera que treia per la boca va preocupar el genet i amb recança i pertorbats es  van acostar a un home que hi havia a la plaça – l’abeurador pel bestiar? Va preguntar el genet.

L’home se’ls va mirar sorprès de fit a fit,  com aquell que veu un gravat de temps remots i els va assenyalar quatre galledes vermelles  de plàstic a vessar d’aigua, que l’organització de La Pujada tenia preparades pels gossos.