Per Núria A. Aymar.
ANY DEL SENYOR DE 1409
L’any del senyor de 1409 les meves pedres quaternàries van viure una il·lusió. Si, un somni fonedís.
Era any de Jubileu i vaig viure i sentir les vigílies, com feia temps que no passava. Al meu interior la vida dels monjos, que m’habitaven, duien feia uns mesos una activitat frenètica pels preparatius de l’esdeveniment i la joia d’acollir el Sant Pare d’Avinyó. Tota la comunitat havia sortit de la rutina diària i del fred de l’hivern.
Tots a excepció del meu pare abat, Bernat d’Estruch, que per aquells volts era l’única persona que transitava pels meus interiors amb un posat taciturn.
Desvetllat i esgotat, jo veia l’abat Bernat com plorava i pregava amb fervor. Aquella nit tenia un neguit al cos que no li deixava aturar el tic bellugadís de les cames. Recordo vivament encara, la tremolor de les seves mans quan mesos enrere va donar la missiva lacrada a l’emissari avinyonès, que partia cap a la cort papal amb la resposta de l’abat.
Potser, vist amb la llunyania del temps el pare Bernat tenia raó. Aquella nit albirava un mal presagi. Els darrers mesos tota la població havia treballat amb esforç per a refer tots els ponts i camins malmesos que arribaven fins a mi. Fora hi havia temporal de llevant i feia massa dies que durava. Molta feina s’havia fet i massa aigua queia del cel.
No vull patir de supèrbia però de la meva importància i bellesa ningú no en dubtava. Les meves pedres havien estat destrament posades pels homes, unes al cim les altres i jo conferia des de temps immemorials un contorn propi d’aquest indret.
Malauradament però, em trobava un xic esgotat pel pas del temps i necessitava algun apariament. El pare Bernat d’Estruch, aprofitant la visita del Sant Pare d’Avinyó pel nostre Jubileu, li havia demanat emparament econòmic. Empara que li va ser consentida. No és d’estranyar doncs que el nostre pare abat esperés amb delit la visita del Papa.
Benet XIII, amb tot el seguici, aquella nit travessava penosament el coll de Banyuls. Havent passat el bisbat d’Elna el temps es va capgirar i van continuar via sota una pluja intensa. Cavalls i carros de la comitiva havien de sortejar pedres i fang dels camins desdibuixats i torrenteres. Extenuats van arribar a Sant Quirze de Colera on es van poder aixoplugar.
El mal temps també va fer endarrerir el viatge de l’emissari que va sortir de la vall de Colera per arribar fins a mi. En recollir la carta, a Bernat d’Estruch les mans li tornaren a tremolar. El Sant Pare era malalt. Va contraure unes fortes febres degut al llarg viatge, xop, penós i de moment hauria de fer estada a Sant Quirze de Colera.
Tot i que jo no en sóc testimoni, l’ensopiment no va agafar el Pare abat distret. Quan des del castell de Miralles el dia de la festa de la Santa Creu va veure de lluny com tota la cort avinyonesa passava de llarg posant rumb cap a Barcelona.
Aquell dia Bernat no pregava. Plorava amb desconsol perquè sabia prou bé que jo havia perdut l’oportunitat de refer-me, encara que fos una mica, de les meves xacres.