Per Núria A. Aymar:
En Quimet va néixer, va viure i va morir al Port de la Selva, quan el temps encara no era or i es vivia poc a poc. Possiblement el viatge més llarg que havia fet a la seu vida va ser a Barcelona. Hi va estar quan va fer el servei militar i anys més tard hi va anar de viatge de nuvis quan es va casar. Però no per això li faltava curiositat per les coses i fins i tot quan per atzar li arribava un llibre a les mans es convertia en un lector empedreït, tot i que pràcticament l’únic aprenentatge que va fer va ser el de la vida.
Home de mal geni i renegaire quan s’enfadava feia que tots els sants que tan plàcidament s’estaven al cel, baixessin a la terra. Només de tan en tan exhibia amb contenció obstinada un humor seriós i sorrut que feia somriure tothom.
Les seves mans rotundes no havien tingut mai aturador ni coneixien el descans. Si feia bo sortia de matinada per mar a llevar la xarxa i si la pesquera era fluixa maleïa fins i tot el nucli de la terra. Home poc amant dels extrems, si la xarxa sortia massa plena rebotia els peixos a l’aigua mentre buidava l’ormeig maleint la feinada que li venia a sobre.
Quan feia mal temps i no podia agafar el bot feia camí cap al tros. Li agradava la tramuntana, el feia somiar que un dia un cop de vent portaria casa seu al Passeig de Gràcia de Barcelona. Empeltava ceps, netejava la terra de males herbes i també dedicava una estona a l’hort de secà que hi tenia en un racó. La vinya era lluny del poble i com passava a mar, si tornava a casa amb les mans buides plorava la seva dissort, i si la collita era abundosa feia el retorn cap a casa renegant pel pes que li tocava traginar. Més d’un cop a les envistes del poble, quan el camí ja era fet, amb un rampell d’ira furibunda havia llençat tot el que havia aplegat de l’hort rostos avall pels penya-segats.
En Quimet, però, vivia bé. Posseïa aquell saber gaudir de les coses que només tenien la gent d’abans. El pelegrinatge que va fer per la vida va ser d’un radi molt curt però intensíssim, durs quilòmetres en terra i moltes milles a mar com Odisseu però sense bellugar-se del lloc. Quan traspassava el llindar de la porta per entrar a casa, sentia que tornava a la llar estimada i esguardava la seu dona com si hagués estat fora molts anys. És llavors quan patia aquella mena de transfiguració a la fisonomia producte d’una felicitat infinita, que la seva parella mai va saber interpretar. Ella no deia res i parava a la taula, com si d’un ritual es tractés, unes arengades amb una unça de pa.
Ell s’asseia cansat, amb el porró engrapat amb la mà dreta i els ulls tancats rossegava poc a poc el seu berenar.
Que bones les arengades….
Que bones les arengades!…fruïa en Quimet.